Jordi Font-Agustí, blogguer convidat

7 abr.

DAMERO JORDI FONTEl nostre “blogger convidat” d’avui és en Jordi Font-Agustí. És enginyer, novel·lista, bloguer i afeccionat ferroviari. Ha publicat, entre altres títols l’Assassinat a l’Escola del Treball (1993), La força del riu (1996), Contracorrent (Premi El lector de l’Odissea 2000), Traficants de llegendes (Premi internacional de ciència ficció de la UPC 2003) i La febre del vapor (Premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció 2010). Ha impartit el curs Història de la tecnociència a través de les arts a la UPC i ha pronunciat diverses conferències sobre literatura i ferrocarril. El proper dia 14 en farà una al nostre museu titulada El ferrocarril a l’art japonès. Manté actiu el blog Arte y Ferrocarril i publica un article  mensual sobre aquest tema a la revista Vía Libre de la Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Versión en castellano

Rotonda (13)PERQUÈ ENS AGRADA EL MUSEU DEL FERROCARRIL DE CATALUNYA

Quan viatjo a una ciutat on no he estat mai, hi ha dues visites que per a mi són obligades: l’estació del tren i el mercat municipal. A més, si (malauradament) hi has arribat en cotxe, anar a l’estació i aparcar-hi fa que després tot resulti més fàcil. Primera, perquè d’entrada veus l’estació i unes quantes circulacions i això ja no t’ho treu ningú, i segona perquè aleshores et pots perdre les hores que vulguis per places, carrers i carrerons sabent que no has de patir per trobar després el cotxe: tothom sap on és l’estació i, a més, sempre està indicada.

Si a sobre la ciutat té museu ferroviari, aleshores la felicitat del viatger és completa. Quan viatjo m’agrada ser dels que planifica el viatge, així m’asseguro que hem passat per les ciutats que tenen museu. Dona i amics em deuen haver estat a Mulhouse, York, Lucerna, Tòquio, Nagoya, Calgary o Squamish. En alguns casos m’han maleït els ossos.

Quan has vist força museus ferroviaris de l’estranger, valores més el que tens a casa, i en el cas del Museu del Ferrocarril de Catalunya, m’he adonat que té poc a envejar a molts altres. No estic parlant de diners, que tots voldríem que en tingués molts més, sinó de la manera de mirar el ferrocarril. Amb els anys, el museu de Vilanova ha sabut envoltar les màquines i el material exposat de les seves diverses pells: la històrica, la humana, la patrimonial, l’anecdòtica. Un exemple: les banderoles amb els testimonis d’antics ferroviaris que hi ha a la rotonda de locomotores.

Arran d’aquestes banderoles, vaig tenir la satisfacció que se’m demanés una antologia de fragments literaris referits als diferents oficis del ferrocarril. Aquí en va un tast.

capestacio_catCap d’estació

El jefe de estación se sabe de memoria todo el reglamento concerniente al régimen de estaciones con sus capítulos de personal, edificios, provisiones y materiales, vías, señales y trenes, policía interior, billetes, viajeros y equipajes, mensajerías y mercaderías, liquidación y disposiciones generales relativas a los cargamentos. Ahora que no pude hacer otra cosa que guardar reposo, le viene a la memoria cuánta letra recae sobre cada uno de sus movimientos a diario y cuánto conviene velar por la buena ejecución de cada párrafo.

Pedro Andrés Escapa – Voces de humo (2007)

factor_cat

Factor

Y yo estaba de servicio, ponía las señales en posición de paso y después en posición de parada, notaba que el factor prestaba atención a todos los trenes que pasaban por la estación, que me controlaba; el factor Hubicka siempre había sido mi ideal, ya desde Dobrovice, cuando dirigía mis prácticas, sabía fijar un cruce en una estación con una mano y con la otra telegrafiar a otra estación dando la carga de un tren.

Bohumil Hrabal – Ostre sledované vlaky (1965, Trens rigorosament vigilats)

maquinista_catMaquinista

–Però què passa? Si marxa com una fada!

–No, no –va replicar el maquinista–. No estic tranquil.

I, malgrat el bon estat de cada peça, continuava movent el cap. Va tocar les manetes, es va assegurar que la vàlvula funcionava bé, va pujar sobre el tauler i va omplir amb la seva pròpia mà els dipòsits greixadors dels cilindres, mentre el fogoner netejava la cúpula, en la qual havien quedat lleugers rastres de rovell. La vareta del sorrer responia bé. Tot l’hauria hagut de tranquil·litzar. Passava que la Lison ja no era l’única a omplir el seu cor.

Émile Zola – La Bête humaine (1890, La bèstia humana)

fogoner_catFogoner

Una hora más tarde, el maquinista recordó que entraba de turno. Zajar Pávlovich y el carpintero le acompañaron hasta la locomotora, que acababa de ser encendida. Antes de llegar, el maquinista gritó al fogonero con laboral voz de bajo:

– ¿Vapor?

–Siete atmósferas –respondió sin sonreír el fogonero, asomándose a la ventanilla.

–¿Agua?

–Nivel normal.

–¿Fogón?

–Todo el tiro abierto.

–Estupendo.

Andrei Platonov – Chevengur (1927)

Empleat de cotxe-llit

A las once de la noche, en el expreso París-Roma, el empleado procede a la operación de convertir en lechos el asiento y el respaldo del departamento que ocupo. Mientras golpea colchonetas y despliega sábanas, empieza a hablar con la verbosidad de un hombre condenado a largos silencios. Es un expansivo que necesita emitir sus ideas y sus preocupaciones. Si yo no estuviese de pie en la puerta, hablaría con las almohadas que introduce a sacudidas en unas fundas nuevas, sosteniendo su extremo entre los dientes.

Vicente Blasco Ibáñez – El empleado del coche-cama (1914)

guardesa_catGuardesa

Todas las casetas de guardas tenían ya en sus ventanas macetas con flores. Hasta las guardesas, viejas y pobremente vestidas, que, con la bandera recogida daban paso al tren, ostentaban entre sus cabellos grises algún clavel o alelí.

Armando Palacio Valdés – La hermana San Sulpicio (1889)

Guardavies

Tenia molt a fer allà? Sí, és a dir, tenia prou responsabilitat sobre les seves espatlles; però el que més es requeria d’ell era exactitud i vigilància, més que treball pròpiament dit; de treball manual no en feia pràcticament cap: canviar algun senyal, vigilar les llums i donar la volta a una maneta de ferro de tant en tant era tot el que havia de fer en aquest sentit. Pel que fa a totes aquelles llargues i solitàries hores que a mi em semblaven tan difícils de suportar, només podia dir que s’havia adaptat a aquella rutina i hi estava acostumat.

Charles Dickens – The Signal Man (1866, El guardavies)

 

Tots aquests personatges i els trens en què han treballat us esperen a Vilanova, en un museu que, per conèixer millor el país i la seva història tecnocientífica, cal visitar periòdicament.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: